Sandra Basallo
LLicenciada en Psicologia i Criminologia, i Màster en Competències Professionals per a la Construcció de Consens.
Vaig haver de fer molta feina per tal d’aïllar de la meva vida aquell maleït “apa reina, no ploris”; permetre que les llàgrimes em llisquessin dels ulls fins als turmells, sense avergonyir-me’n. Jo també vaig heretar un mecanisme de protecció que no té res a veure amb la solidesa, la fermesa o el coratge. Jo també vaig confondre la fortalesa amb la duresa. De fet, vaig endurir-me tant que, assolits els trenta, ni em reconeixia a mi mateixa. M’havia perdut rere aquella cuirassa que, a més a més, vaig acabar trobant abominant. Finalment, desprès de molta brega (com no?), vaig descobrir l’autèntica força i el meu poder personal abraçant la vulnerabilitat…
Les dones plorem, i tant que si. I no hauríem de deixar de fer-ho, de dir-ho, o de mostrar- ho. En l’ actualitat, centenars de professionals posen de manifest la importància del plor en els processos d’ expressió i regulació emocional. Una cosa és promoure el trànsit d’una etapa vital a la següent i una altra, molt diferent, negar un exercici imprescindible en els processos de mort i de tornada a la vida. “L’art té una funció”, és clar. I el plor, també.
Ja fa temps que les dones facturem. La novetat rau en fer-ho mitjançant creacions, activitats, projectes o emprenedories amb un propòsit que incideixi en el desenvolupament conscient i constructiu de la societat. Aprofitem l’experiència que resta, havent travessat el dolor, per traslladar valors positius a les nostres filles! Convertim els traumes en instruments educatius! Donem exemple a les joves que venen al darrere!
Els processos de guariment i d’apoderament són lents, progressius, silenciosos, íntims. Es desenvolupen de la pell cap endins, a les profunditats de l’ànima, en un indret on només hi ha espai per a una mateixa i el seu patiment. No tenen res a veure amb el món tangible o és o aliè al nostre ésser.
Germanes: la lluita no és entre nosaltres! (Ni tampoc envers els homes!) El moviment és un altre: combatem per enderrocar ideologies, formes de pensament, creences, valors, condicionaments, aprenentatges atàvics… arribem a l’arrel de la qüestió! I deixem d’accentuar les esquerdes que, malauradament, ja existeixen.
Shakira és un referent per a milions de persones arreu del món. Les seves cançons impacten a l’imaginari col·lectiu i perduren en el temps. Potser hagués aportat alguna cosa més a la nostra causa si hagués respòs des d’un altre punt…
Qui no ha patit, mai, una traïdoria?
Ara, que la violència subtil està a l’ordre del dia, no hauríem d’enfervorir al jovent en aquest sentit. No obstant, escolto aquest hit i pressuposo l’impuls de milers de noies ferides posant la seva energia al servei d’un atac envers altres noies que, tal vegada, haurien actuat, prèviament, també, des de les seves ferides.
Germanes: estem parlant de lesions transgeneracionals, universals, de totes…! La missiva no hauria de promoure la desconsideració vers una de nosaltres. Qui desestima a una altra dona, ens desestima a totes.
Jo (com tu, com la nostra veïna…) allotjo diverses cicatrius a l’esquena. Així doncs, sento el patiment d’aquesta cantant com si fos meu i entenc que el canalitzi mitjançant els seus talents, és clar! Però una artista que, amb la seva veu, arriba a qualsevol racó del planeta, no hauria de perdre de vista l’empremta que hi estampa.
Podria haver lliurat un legat alternatiu i ben diferenciat: una cançó convidar-nos a posar límits abans de fer mal a una altra dona, per exemple. O haver escrit una tornada amb un missatge d’empatia envers qui, fa uns anys, va trobar-se en el seu lloc… Podria haver escrit desenes d’himnes que haurien estat més profunds, significatius i emocionalment funcionals… podria haver-se erigit com a portaveu d’una vertadera revolució feminista: educativa, promotora de concòrdia i d’unitat entre nosaltres.
No negaré que la melodia d’aquesta cançó és enganxifosa!
Però, empetitir públicament a una altra dona, desvalorar-la davant tot el món, jutjar-la, menystenir-la o avergonyir-la constitueixen estratègies tradicionalment pròpies del patriarcat més cruent.
A l’espera d’un cant més conscient i guaridor que, de debò ens agermani a totes: Encoratgem-nos a treballar en la nostra autoestima, aprenem a fixar límits, a respectar- nos, a donar-nos suport… encarnem una autèntica sororitat!
