Armand Mellado
Tècnic amb sistemes energètics.
Repetidament, escoltem que la disputa pel control de l’aigua (un bé escàs, comú i suposadament públic, a Espanya) esdevindrà la guspira que farà esclatar una guerra. Malauradament, creiem que aquest fet podria succeir a contrades llunyanes (donat que ja en tenim precedents…) però, en realitat, aquest conflicte d’interessos rere el consum domèstic, industrial, ramader, agrícola i lúdic de l’aigua, entre d’altres, el tindrem a Catalunya, en breu.
Ens enfrontem a un context d’escassesa estructural i no podem perdre el control sobre l’accés a l’aigua i la seva gestió, atès que es tracta d’un bé comú.
Si ens fixem en el Riu Llobregat (que, a dia d’avui, aporta el major percentatge d’aigua de boca, a l’àrea metropolitana) la manca de cabal en el tram mig-baix assenyala que aquest fet pot arribar a ser critic, convertint-se en un riu mort, a curt termini.
La construcció de dues grans infraestructures hidràuliques capgira la situació actual dels recursos hídrics disponibles:
1. El nou Col·lector de Salmorres promogut per la Generalitat, per a l’ús de ICL (holding empresarial, adjudicatária de la concessió explotació minera Sallent/Súria).
2. La canonada de transvasament d’aigua per a la mina de Súria (ICL), des de la depuradora de Manresa.
Pel que fa al Col·lector de Salmorres (adjudicat i en fase d’execució (2024)), consta d’un tram principal Manresa-Martorell i dos ramals: un, cap a les explotacions (ja tancades) de Sallent, per recollir les salmorres de les escombraries de potassa (el TSJC va ordenar l’execució forçosa del desmantellament del runam sali del Cogulló (48 milions de Tn) a cinquanta anys vista); i un altre, cap a Súria, per donar continuïtat a l’activitat industrial de mineria sals potássiques.
Quant a la canonada de transvasament, amb una capacitat de 6’83 hm3/any (l’equivalent al consum d’una població de 102.000 habitants), podria deixar sense el 80% de l’aigua a la sortida de la depuradora de Manresa, tenint en compte que l’aigua collectada no tornarà mai més al riu, reduint de forma dràstica el cabal de la conca interna Llobregat – Cardener, actualment força empobrit.
La paradoxa rau en que, en un context de manca de recursos hídrics, el 46% estan contaminats pel model agropecuari actual (segons l’Agència Catalana de l’Aigua) i la resta estan sobreexplotats.
La privatització, en forma de captació a l’alçada de Sallent, compromet l’ús de l’aigua, a cinquanta anys vista…
9, 12 milions de litres/any (l’equivalent a deu piscines olimpiques diaries) prioritzant la desaparició del runam sali (produint salmorres), per davant dels usos domèstics, entre d’altres.
Aquest fet suposa inversió en infraestructura (110 milions d’euros, inicialment…), energia i aigua, emmirallant-se en el model actual. CELSA (30 milions de litres/any), OLOT MEATS (300 milions de litres/any, ampliable a 500 milions…), o un únic brollador d’aigua embotellada grácies a la Llei 22/1973, de 21 de juliol, de Mines, de l’època franquista (750 milions de litres/any), en són només alguns exemples.
Mentrestant, a la població (els febles…) ens toca estalviar aigua i dutxar-nos ‘rapidet, gràcies a l’estat d’excepcionalitat, les seves restriccions i el règim sancionador que ens imposen.
Al mateix temps, escoltem per part de grans gestors d’emergències, anuncis publicitaris relatius a importants inversions en dessaladores, transvasaments, transport d’aigua en vaixells, aigua regenerada, etc. i un discurs emparat en accions (fabricar, produir, etc.) inversemblants donat que l’aigua no es crea, sinó que es gestiona amb l’objectiu de garantir el desenvolupament d’una vida digna, en tant dret fonamental.
Sembla que no estem fent prou bé alguna cosa…
